Adéu!

L'escriptor m'ha fet arribar la següent nota:
"Després de tant temps buscant històries pels carrers de la vostra ciutat. Intentant veure amb els teus ulls, intentant sentir amb la teva pell. Després d'imaginar tal i com tú ho faries, o com crec que ho faries. En definitiva, després de tant intentar ser tú, començo a pensar que m'estic convertint en tú. Trobo fascinant poder viure dues vides, però penso que te n'estic robant una. Això em fa sentir com si fos còmplice d'una gran injústicia, doncs no vull viure una vida que no em pertoca, per genial que sigui. I menys la d'algú que em va fer retrobar la vida que s'allunyava, la que sí em pertocava. Perquè poder tornar a explicar històries ha despertat de nou les il·lusions adormides en aquest profund son que per fi ha deixat de ser malson. Per això, crec que ja ha arribat el moment de deixar d'amagar-me, de tornar a ser jo mateix. D'explicar al món les històries sense utilitzar cap màscara.
Desitjo que com aquell dia qualsevol en aquell bar qualsevol, els nostres camins es tornin a creuar. Llavors seré jo el que t'animarà a continuar imaginant. Fins sempre. El teu amic."

I així és com s'ha despedit l'escriptor que ha compartit durant aquest temps tantes històries amb nosaltres. Els que, com jo, l'heu seguit i esperaveu pacientment l'arribada de noves històries; no patiu perquè segur que aviat el retrobarem en qualsevol estanteria, pantalla, paret o tovalló de Barcelona. Ningú caldrà que ens expliqui que allò ho ha escrit ell, l'escriptor. Fins sempre, fins aviat!!!

La persona equivocada

Estrany poder el que li havia estat concedit. Només calia que imaginés alguna cosa perquè aquesta es fes real. Un poder que tothom hagués desitjat, però que en mans d'un pesimista com ell feien que en comptes d'un superheroi, el nostre protagonista esdevingués sovint un desgraciat.
Quan ni tan sols era conscient del seu poder ja va començar a patir-ne les conseqüències. Mai hauria d'haver pensar que en Robert podria tenir un accident de cotxe. Mai, encara que hagués begut alguna cervessa de més. Tampoc hauria d'haver pensat en que passaria si la Laia desapareixés de la seva vida. Ni que l'avi Julià no se'n sortiria pas d'aquella.
Tot i començar a ser conscient d'aquest poder mal donat, dia a dia anava deixant rere seu un rastre de desgràcies. Ciclistes atropellats, edificis que queien i enamorats que es separaven sense motiu, però no podia fer res per deixar de pensar. Ningú li podrà retreure que no intentés tenir pensaments positius, no podran dir que no s'esforcés a pensar en un món sense guerres, en que l'Albert i l'Ignasi tornessin a parlar-se, en que la gent deixés de tenir prejudicis i on tothom fos capaç de ser bona persona. Però eren pensaments que no es creia, a més mai era capaç d'evitar que aquests pensaments acabessin derivant cap a altres molt més negres.
És per això que fart de ser el culpable de tantes desgràcies va imaginar com brollaria la sang del seu braç si es tallés les venes. Mai sabrem si va ser un acte de por o d'amor infinit.

I si...

Que passaria si s'esgotés la imaginació? No podriem seguir somiant (desperts), deixarien d'existir els racons que hem fet màgics i passarien a ser simples encreuaments de carrers. Tornarien a ser segons els segons i minuts els minuts. M'adonaria que ja no existeixes.

Tria la teva història.

Podeu votar a http://www.bcn.es/diagonal/

A.- En tot el trajecte pel boulevard més conegut del món, "la plus belle avenue du monde", no va gosar dir-li el que portava tan de temps pensant. Potser ara ja no es troba a la ciutat de l'amor, però com la Diagonal, ell també ha canviat. Acàs existeix cap escenari més màgic que la ciutat "més maca del món" perquè sorgeixin els moments que qualsevol desitjaria atrapar...

B.- Ell viatja cantant, ara sí que es canta bé sense tan soroll. Els avis que passegen amb els nets se'l miren i somriuen. Una rumbeta bona, una dels manel i l'última d'Elena. A la tornada, tot de sobte algú s'uneix. Gira la mirada, aquella dolça veu li resulta familiar...

C.- Tot continua igual. Perquè canviar les coses, no és veritat que podrien anar més malament...

Cada matí

Resulta molt més fàcil desfer-se del llençols i començar un nou dia quan saps que allà fora, com cada matí des d'un temps ençà, estàs tú esperant-me. Allà, sola, inmòvil a la mateixa parada de l'autobús de sempre, mostrant-me el teu somriure tímid i una mirada encissadora amb la que sembles voler dir alguna cosa. En que deus estar pensant? La intuïció em diu que ets d'aquella clase de persones que pots viatjar a través de la imaginació. Que ets capaç d'endinsar-te en el més perfecte (o imperfecte) dels móns, que pots fer que els altres es converteixin en els protagonistes de la teva pel·lícula. Et miro, com cada matí, però avui comprenc que m'encantaria que compartíssim una de les teves històries algun dia. Tant que encara que fós només per un dia et donaria, o millor dit et canviaria, la meva vida. I tan de bo, en aquest dia únic fos jo qui t'alegrés el matí des de la parada, atrapat en el teu anunci d'un famós perfum francès.

La primavera

Buenos días desde Barcelona. El sol brilla con fuerza, la gente cada vez con menos ropa y más colores se tira por la calle. La primavera ha llegado a la ciudad. Delafé y las flores azules.

La memória

Va decidir que a partir d'aleshores anotaria tot el que havia de fer en una llibreta. Així evitaria que la mala memòria tornés a jugar-li una mala passada. Però no va enrecordar-se d'escriure "utilitzar la llibreta". Suposo que gràcies a aquest oblit encara m'agrada veure'l. Perquè tot sovint ni s'enrecorda que havíem quedat (i a vegades té raó).