El pardal

Tothom sap com va acabar la historia del pardal.
Tothom sap que al final, l'Ignasi va deixar que el pardalet disfrutés de la llibertat de ser ocell. Doncs un cop el pardal va recuperar la força a les seves ales, l'Ignasi no volia ni podia retenir-lo. Els dos havien passat molts dies junts, ell el protegia del món i el pardalet li agraïa amb la seva companyia. Molts dies des d'aquell fatídic dia en que un cop de vent l'havia tirat del seu niu.

El que no tanta gent deu saber és que l'Ignasi va enyorar-lo molt, trobava a faltar sobretot la sensació de no sentir-se sol quan es feia fosc. Fins que un dia (o millor dit, una nit), empès segurament per aquesta sensació d'enyorança, l'Ignasi va tornar al prat on havia trobat al pardalet. Aquell dia (o millor dit, aquella nit) l'Ignasi va veure que aquell prat era ple de pardals, ple de flors i d'arbres, ple de vida. I tot gràcies a la lluna plena.

Senzill

Senzill.
Senzill com un passeig observant les platges de la ciutat.
Senzill com una nit sota la lluna.
Senzill com un somriure.
Senzill com mirar als nens jugant. Sense preocupacions.
Senzill com la llum d'un fanal.
Senzill com un "hola, com estàs?"
Senzill com escoltar una cançó.
Senzill com deixar volar la imaginació.
Senzill com les paraules.
I llavors, perquè ens compliquem tant?


No tens la sensació que no sabem apreciar la bellesa que s'amaga darrera de la senzillesa. Com en el videoclip "puntitos" dels fufü-ai, una autèntica meravella!



concert acústic al Bar Pastis (carrer Sta. Mónica) aquest dijous 24 a les 22:30.

La tardor

Marxa la calor. Canvien els colors. Vermell, verd, marró, taronja, tots barrejats com si es tractés de la paleta d'un pintor.
Olor a pluja. I l'aigua segueix omplint el bassal. Em pregunto perquè es tan relaxant veure com cau la pluja sobre els bassals.
M'agrada sentir el vent a la cara. Et fa sentir viu. Com trepitjar els bassals mentres corres et fa perdre les pors.
Quan s'ha acabat la tormenta el cel es queda net, s'allunya l'horitzó. Després de la tormenta surt el sol, diuen els vells. Després de la tormenta pots veure més enllà, afegeixo. I més clar. Per això la lluna brilla més que mai. Quin secret deu guardar aquesta nit?
I a tu? També t'agrada imaginar on ha caigut el llamp quan sents un tro?
I els colors segueixen canviant a fora. Mentrestant aquí dins, la teva pell, com aquell arbre, es va posant vermella a mesura que s'acosten els meus llavis. Somrius. Esperem junts l'hivern?

Elena - Plou

El temps

Cansat de que el temps se li tirés a sobre, de no tenir temps per a res, de pensar que els dies haurien de tenir més hores, i les setmanes més dies. Va proposar-se valorar més el temps i per aconseguir-ho es va fer una llista de "coses a fer per valorar el temps":

1. Obrir el rellotge i treure-li les agulles, després esborrar els números. Seguir portant aquest rellotge i mirar-lo de tan en quan, però veient les agulles allà on la imaginació decideixi.

2. Posar-se uns pesos a les sabates, per poder fixar-se més per allà on passa. "La presa mata".

3. Parar de fer el que sigui que estigui fent cada cop que vegi una bicicleta blava o escolti la paraula guitarra.

4. Després de sortir de casa contar quans núvols hi ha al cel. Si es de nit, mirar al cel i imaginar on es veurien les estrelles o si es veuen canviar-les de lloc i dibuixar mentalment les noves constel·lacions.

5. Quan passi per algun carrer que comenci per B (Bruniquer, Berlin, Bailen...) aturar-se al mig i no tornar a rempendre el camí fins que no passi algú amb una samarreta vermella.

I així fins al punt 25 (que eren els anys que tenia):
25. Afegir un punt cada any que passi. Cada any que passi s'ha d'estar més preparat per a valorar encara més el temps.


El fet és que des de que té el rellotge sense agulles i des de que procura complir aquesta llista, mai ha tornat a fer tard a res. Ell que sempre anava amb el temps just.


"Rellotge fill de puta, es temps que t'has menjat. I el món seguirà endavant."

Serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima?

- Fas cara d'estar trist.
- Doncs serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima.
- Això sembla. Veus aquella muntanya?
- Sí.
- Puja-hi. Abans d'arribar al cim et trobaràs una pedra. Diuen que quan un està trist i s'asseu allà, al cap d'una estona ve algú que t'explica perquè estàs trist i t'ajuda a trobar-te millor.

I així ho vaig fer, vaig posar una ampolla d'aigua i unes galetes a la bossa i vaig començar el llarg camí cap al cim d'aquella enigmàtica muntanya. No era pas un camí fàcil, però la bellesa del paisatge, quasi verge, ajudava a oblidar una mica la fatiga que s'anava acumulant a les cames.
Com va dir l'home, just abans d'arribar al cim vaig veure aquella pedra. Semblava com posada allà perquè t'hi poguesis asseure. Generós detall de la natura. Des d'allà les vistes eren impressionants. Mirant cap abaix podia entendre perfectament el perquè del cansament que sentia.
I així assegut enmig d'aquell meravellós paratge de vistes idíliques, vaig començar a esperar l'arribada d'aquell home (o dona) misteriós. Aquell que m'havia d'explicar el perquè de la tristesa i mostrar-me el camí cap a la felicitat. Quan ja portava una estona esperant vaig adonar-me que a prop hi havia un riu. Escoltava el corrent de l'aigua fluint. Més tard també també em vaig adonar que per allà hi havia algun niu d'ocells, doncs podia notar com piolaven des de la llunyania. Poc després, va ser quan vaig adonar-me que no em calia esperar més. Que la persona que havia d'arribar portava asseguda a la pedra tanta estona com feia que havia començat a sentir el silenci.

Un cop abaix, assegut al banc m'esperava l'home que havia vist al matí.

- L'has trobat?
- Sí
- Doncs serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima.


"My heart is broke but I have some glue. Help inhale and mend it with you. We'll float around and hang out on clouds. Then we'll come down and have a hangover. I have a hangover.
Skin the sun. Fall asleep. Wish away the soul is cheap. Lesson learned. Wish me luck. Soothe the burn. Wake me up.
I think I'm dumb or maybe just happy." (Dumb, Nirvana)

(El meu cor està trencat però tinc cola. Ajuda'm a inhalar-la i i l'arreglem junts. Flotarem i ens penjarem als núvols. Després caurem i tindrem una resaca. Tinc resaca.
Despulla el sol. Adorme't. Desitja l'alma, és barata. Lliçó apresa, desitja'm sort. Alleuja la cremada. Desperta'm.
Crec que soc imbècil o potser tan sols feliç.)

La llegenda de les 1000 grues d'Origami

"Quan la bomba atòmica va caure sobre Hiroshima, Sadako Sasaki va emmalaltir patint una leucèmia. Una amiga seva, li va explicar la tradició de les mil grues de paper (origami): Aquell que aconsegueixi doblegar mil grues rebrà un desig com a recompensa al seu esforç i concentració. Va fer-li una grua daurada i li va donar - aquí hi ha la teva primera grua.
Sadako va morir als onze anys amb 644 grues voltejant al seu voltant; els seus amics i companys van acabar de plegar les mil grues.
Al parc de la Pau d'Hiroshima hi ha una estatua de Sadako amb una grua daurada a la mà. A la base hi ha escrit: Aquest és el nostre escrit, aquesta és la nostra pregària: PAU AL MÓN".

Pots llegir aquest text i contemplar el carrer engalarnat amb figures d'Origami al carrer de la Llibertat durant les festes majors de Gràcia. Pots fer realitat el desig de Sadako dia a dia al teu carrer, sigui quin sigui.

Barcelona en núvol

L'escriptor és qualificat pels experts literaris com el novelista de ficció contemporani més influent del país. Sense buscar ser etiquetat ell ho ha estat. No li agrada portar cap etiqueta, menys encara quan se n'adona que aquesta no es correspon amb la realitat. Una realitat desconeguda per la majoria de crítics literaris.
El cas és que aquelles històries que escrivia si que eren de ficció quan començava a plasmar-les sobre el paper. Però novel·la rera novel·la, les fantasies que l'inspiraven s'anaven transformant en realitat a mesura que avançava l'escriptura. Com si amb la seva ploma fos capaç d'escriure un tros del destí, tant sovint catalogat com impredictible.
Mentres escrivia "Petons d'odi" va ser quan van començar aquests creuaments entre ficció i realitat. En el llibre, el detectiu Fermí desmuntava els plans de la seva dona amb l'inspector per inculpar-lo en el crim comés per aquest últim. A la vida real, l'escriptor també va adonar-se'n a temps dels plans del seu antic editor i la que era la seva dona per tal d'enfonsar la seva carrera literària amb falses acusacions de plagi.
I així podriem anar trobant paralelismes fins al seu darrer llibre "Els arbres ploren", on s'explicava les extorsions d'una xarxa mafiosa de polítics i empresaris que, aprofitant les seves influències, passaven per sobre de la llei per enriquir-se construïnt urbanitzacions il·legals que venien als capos de la droga a preus desorbitats. Curiosament, el llibre va ser criticat per alguns per ser massa poc creïble. Un any més tard es desmuntava a la comarca de l'autor una xarxa de polítics connectada amb empresaris i extorsionadors. Un guió que per la seva assemblança va portar fins i tot a la polícia a interrogar l'autor. Per suposat, l'autor de ficció desconeixia tota la trama, com va quedar evidenciat davant la polícia.
L'autor de moda ara treballa en el seu nou llibre, no es coneix encara de que tractarà, només se'n coneix el nom, "Barcelona en núvol". Alguns ja miren al cel de la ciutat, altres en canvi treiem el cap per la finestra i mirem al carrer.


Qui vulga dir mentides que òbriga la finesta i mire
i cante el que hi veu perquè el que hi veu no passa.

(Del poema George Grosz de Marc Granell)