Les persones canvien

- No pots passar-te el dia als núvols- va dir-li la Marta al David. I en David que feia tot el possible perquè la Marta es fixés en ell va deixar d'estar pendent dels núvols.
- On vas amb aquestes pintes? T'hauries de pentinar-. I en David, cada matí es va començar a pentinar.
- No vagis picant de mans pel carrer. No et dones compte que la gent et mira?- I ara ja no pica amb les mans quan escolta música.
- Faràs tard! Sempre perds el temps i després arribes tard-. I en David ja no es para més a les cantonades a imaginar històries entre les 2 persones que estan a punt de topar-se.

Així mica en mica, la Marta s'ha començat a fixar en aquell a qui abans deien David (la Marta sempre havia trobat el seu nom massa comú).

La vergonya

A la cantonada hi ha un noi que s'amaga un ram de flors a l'esquena. M'agradaria que les flors encara no tinguessin destinatari. I quan passés per davant del noi que s'amaga les flors a l'esquena la persona que necessita les flors del noi que s'amaga les flors a l'esquena, el noi que s'amaga les flors a l'esquena deixés d'amagar-se.

El pardal

Tothom sap com va acabar la historia del pardal.
Tothom sap que al final, l'Ignasi va deixar que el pardalet disfrutés de la llibertat de ser ocell. Doncs un cop el pardal va recuperar la força a les seves ales, l'Ignasi no volia ni podia retenir-lo. Els dos havien passat molts dies junts, ell el protegia del món i el pardalet li agraïa amb la seva companyia. Molts dies des d'aquell fatídic dia en que un cop de vent l'havia tirat del seu niu.

El que no tanta gent deu saber és que l'Ignasi va enyorar-lo molt, trobava a faltar sobretot la sensació de no sentir-se sol quan es feia fosc. Fins que un dia (o millor dit, una nit), empès segurament per aquesta sensació d'enyorança, l'Ignasi va tornar al prat on havia trobat al pardalet. Aquell dia (o millor dit, aquella nit) l'Ignasi va veure que aquell prat era ple de pardals, ple de flors i d'arbres, ple de vida. I tot gràcies a la lluna plena.

Senzill

Senzill.
Senzill com un passeig observant les platges de la ciutat.
Senzill com una nit sota la lluna.
Senzill com un somriure.
Senzill com mirar als nens jugant. Sense preocupacions.
Senzill com la llum d'un fanal.
Senzill com un "hola, com estàs?"
Senzill com escoltar una cançó.
Senzill com deixar volar la imaginació.
Senzill com les paraules.
I llavors, perquè ens compliquem tant?


No tens la sensació que no sabem apreciar la bellesa que s'amaga darrera de la senzillesa. Com en el videoclip "puntitos" dels fufü-ai, una autèntica meravella!



concert acústic al Bar Pastis (carrer Sta. Mónica) aquest dijous 24 a les 22:30.

La tardor

Marxa la calor. Canvien els colors. Vermell, verd, marró, taronja, tots barrejats com si es tractés de la paleta d'un pintor.
Olor a pluja. I l'aigua segueix omplint el bassal. Em pregunto perquè es tan relaxant veure com cau la pluja sobre els bassals.
M'agrada sentir el vent a la cara. Et fa sentir viu. Com trepitjar els bassals mentres corres et fa perdre les pors.
Quan s'ha acabat la tormenta el cel es queda net, s'allunya l'horitzó. Després de la tormenta surt el sol, diuen els vells. Després de la tormenta pots veure més enllà, afegeixo. I més clar. Per això la lluna brilla més que mai. Quin secret deu guardar aquesta nit?
I a tu? També t'agrada imaginar on ha caigut el llamp quan sents un tro?
I els colors segueixen canviant a fora. Mentrestant aquí dins, la teva pell, com aquell arbre, es va posant vermella a mesura que s'acosten els meus llavis. Somrius. Esperem junts l'hivern?

Elena - Plou

El temps

Cansat de que el temps se li tirés a sobre, de no tenir temps per a res, de pensar que els dies haurien de tenir més hores, i les setmanes més dies. Va proposar-se valorar més el temps i per aconseguir-ho es va fer una llista de "coses a fer per valorar el temps":

1. Obrir el rellotge i treure-li les agulles, després esborrar els números. Seguir portant aquest rellotge i mirar-lo de tan en quan, però veient les agulles allà on la imaginació decideixi.

2. Posar-se uns pesos a les sabates, per poder fixar-se més per allà on passa. "La presa mata".

3. Parar de fer el que sigui que estigui fent cada cop que vegi una bicicleta blava o escolti la paraula guitarra.

4. Després de sortir de casa contar quans núvols hi ha al cel. Si es de nit, mirar al cel i imaginar on es veurien les estrelles o si es veuen canviar-les de lloc i dibuixar mentalment les noves constel·lacions.

5. Quan passi per algun carrer que comenci per B (Bruniquer, Berlin, Bailen...) aturar-se al mig i no tornar a rempendre el camí fins que no passi algú amb una samarreta vermella.

I així fins al punt 25 (que eren els anys que tenia):
25. Afegir un punt cada any que passi. Cada any que passi s'ha d'estar més preparat per a valorar encara més el temps.


El fet és que des de que té el rellotge sense agulles i des de que procura complir aquesta llista, mai ha tornat a fer tard a res. Ell que sempre anava amb el temps just.


"Rellotge fill de puta, es temps que t'has menjat. I el món seguirà endavant."

Serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima?

- Fas cara d'estar trist.
- Doncs serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima.
- Això sembla. Veus aquella muntanya?
- Sí.
- Puja-hi. Abans d'arribar al cim et trobaràs una pedra. Diuen que quan un està trist i s'asseu allà, al cap d'una estona ve algú que t'explica perquè estàs trist i t'ajuda a trobar-te millor.

I així ho vaig fer, vaig posar una ampolla d'aigua i unes galetes a la bossa i vaig començar el llarg camí cap al cim d'aquella enigmàtica muntanya. No era pas un camí fàcil, però la bellesa del paisatge, quasi verge, ajudava a oblidar una mica la fatiga que s'anava acumulant a les cames.
Com va dir l'home, just abans d'arribar al cim vaig veure aquella pedra. Semblava com posada allà perquè t'hi poguesis asseure. Generós detall de la natura. Des d'allà les vistes eren impressionants. Mirant cap abaix podia entendre perfectament el perquè del cansament que sentia.
I així assegut enmig d'aquell meravellós paratge de vistes idíliques, vaig començar a esperar l'arribada d'aquell home (o dona) misteriós. Aquell que m'havia d'explicar el perquè de la tristesa i mostrar-me el camí cap a la felicitat. Quan ja portava una estona esperant vaig adonar-me que a prop hi havia un riu. Escoltava el corrent de l'aigua fluint. Més tard també també em vaig adonar que per allà hi havia algun niu d'ocells, doncs podia notar com piolaven des de la llunyania. Poc després, va ser quan vaig adonar-me que no em calia esperar més. Que la persona que havia d'arribar portava asseguda a la pedra tanta estona com feia que havia començat a sentir el silenci.

Un cop abaix, assegut al banc m'esperava l'home que havia vist al matí.

- L'has trobat?
- Sí
- Doncs serà veritat que la cara és el mirall de l'ànima.


"My heart is broke but I have some glue. Help inhale and mend it with you. We'll float around and hang out on clouds. Then we'll come down and have a hangover. I have a hangover.
Skin the sun. Fall asleep. Wish away the soul is cheap. Lesson learned. Wish me luck. Soothe the burn. Wake me up.
I think I'm dumb or maybe just happy." (Dumb, Nirvana)

(El meu cor està trencat però tinc cola. Ajuda'm a inhalar-la i i l'arreglem junts. Flotarem i ens penjarem als núvols. Després caurem i tindrem una resaca. Tinc resaca.
Despulla el sol. Adorme't. Desitja l'alma, és barata. Lliçó apresa, desitja'm sort. Alleuja la cremada. Desperta'm.
Crec que soc imbècil o potser tan sols feliç.)